domingo, 28 de mayo de 2017

#3.3

Hi ha drets categòrics, d'aplicació universal i ineludible. Hi ha drets hipotètics, sotmesos a condicions.

Dintre dels categòrics està el dret a viure a la Terra, dintre dels hipotètics està el dret a viure a Espanya.

Hi ha més exemples de categòrics, relacionats amb: no matar, no agredir, no robar, no calumniar, no violar la llibertat, no estafar...; i d'hipotètics, relacionats amb: sanitat, educació, movilitat, cultura, dependència...

Però, deia R, la pedra de toc per entendre moltes coses rau en que els hipotètics poden convertir-se en categòrics, però els categòrics no poden convertir-se en hipotètics

(
Hay derechos categóricos, de aplicación universal e ineludible. Hay derechos hipotéticos, sometidos a condiciones.

Dentro de los categóricos está el derecho a vivir en la Tierra, dentro de los hipotéticos está el derecho a vivir en España.

Hay más ejemplos de categóricos, relacionados con: no matar, no agredir, no robar, no calumniar, no violar la libertad, no estafar ...; y de hipotéticos, relacionados con: sanidad, educación, movilidad, cultura, dependencia ...


Pero, decía R, la piedra de toque para entender muchas cosas radica en que los hipotéticos pueden convertirse en categóricos, pero los categóricos no pueden convertirse en hipotéticos
).

#3.2

De fet, i fora de fer mal, no importa el que he fet, sinó que l'he fet.

(En realidad, y siempre que no hagamos daño, no importa tanto lo que hice, sino que lo hice).

viernes, 7 de octubre de 2016

#3.1

Contra la visió tòpica de que el nostres fills son el futur, R. afirmava que els nostres pares són el nostre futur i els nostres fills el nostre passat.

Després d'assaborir l'impacte d'aquest pensament en el seu públic (que sovint era u o més aviat ningú), concloïa que moltes desgràcies, uns quants drames i alguna tragèdia s'haguessin evitat si la gent s'atingués a la veritat d'aquest aforisme.

(Contra la visión tópica de que nuestros hijos son el futuro, R. afirmaba que nuestros padres son nuestro futuro y nuestros hijos nuestro pasado.

Después de saborear el impacto de este pensamiento en su público (que a menudo era uno o más bien nadie), concluía que muchos desgracias, varios dramas y alguna tragedia se hubieran evitado si la gente se atuviera a la verdad de este aforismo).

lunes, 10 de noviembre de 2008

#2.14

El mateix li passava cada cop que li demanaven que relativitzés, que prengués distància. R. no podia evitar que la foto se li aparegués com el fantasma danès (The time is out of joint: O cursed spite, that ever I was born to set it right!).

(Lo mismo le ocurría cada vez que alguien le pedía que tomara perspectiva, que relativizara. R. no podía evitar que la foto se le apareciera cual fantasma danés: "The time is out of joint: O cursed spite, that ever I was born to set it right!").

martes, 21 de octubre de 2008

#2.13

Cada cop que R. sentia parlar de Civilitzacions, Cultures, Pobles, Nacions i demés paraules prosopopeiques, se’n recordava de la vella foto i del curiós efecte que li produïa el bosc captat en blanc i negre (per si no us recordeu, diu R., el bosc no el deixava veure els arbres).

(Cada vez que R. escuchaba que alguien hablaba de Civilizaciones, Culturas, Pueblos Naciones o de otros conceptos prosopopéyicos, le volvía a la memoria aquella vieja foto y el curioso efecto que el bosque captado en blanco y negro le producía (por si no lo recordáis, dice R., el bosque no le dejaba ver los árboles)).

jueves, 16 de octubre de 2008

#2.12

... (R. va considerar que no era oportú xerrar en aquell moment)

(...(R. se atuvo a la inoportunidad de hablar en ese momento))

lunes, 6 de octubre de 2008

#2.11

En una apurada reunió de treball, R. es va adonar que mentre parlava estava pensant quina paraula definiria exactament un concepte que necessitava utilitzar unes quantes frases després, i se’l va fer evident que ho feia mentre seguia pensant i parlant allò que volia dir al mateix moment que ho deia i pensava. Tant li va entusiasmar el triple joc de nivells d’autoconsciència que, a partir de llavors, les seves intervencions es van tornar insuportables, almenys per a la resta de participants.

(En una tensa reunión de trabajo, R. se percató de que mientras hablaba estaba buscando aquella palabra que definiría perfectamente un concepto de uso necesario unas cuantas frases después: se le hizo evidente que ello le estaba pasando mientras seguía pensando y hablando aquello que quería decir, y que lo hacía a la vez que lo decía y pensaba. Tanto le entusiasmó esta triple capa de autoconciencia que, desde entonces, sus intervenciones devinieron insoportables, o por lo menos, eso pensaba el resto de participantes)

miércoles, 1 de octubre de 2008

#2.10

Que el sentit comú fos el menys comú dels sentits, era una sentència que a R. li feia una nosa radical. Especialment perquè hi estava d’acord. Es va comprometre amb ell mateix i amb la humanitat que un dia escriuria un assaig sobre la deriva del significat de "comú".

("El sentido común ¡el menos común de los sentidos!" Cada vez que R. oia esta sentencia, una extraña sensación le perturbaba. Especialmente porque estaba de acuerdo. R. tomó el firme compromiso con la humanidad y consigo mismo de que un día escribiría un ensayo sobre la deriva del significado de "común")

martes, 23 de septiembre de 2008

#2.9

Una tarda, ordenant unes fotos abans de posar-les en un àlbum, R. es va adonar, al mirar una d’elles, que el bosc no el deixava veure els arbres.

(Una tarde, mientras ponía orden en unas fotos para colocarlas en un álbum, R. advirtió mirando una que el bosque le impedía ver los árboles.)

lunes, 15 de septiembre de 2008

#2.8

De l’orgull R. pensava que hom no s’havia de sentir orgullós. R. és trobava cofoi amb aquest (seu) pensament: si hom fa quelcom del que sentir-se legítimament orgullós ¿quina és la raó per sentir-se orgullós, donat que el fet de fer-ho afirma la realitat de que ho pot fer?

(Del orgullo, R. era de la opinión que nadie podía sentirse orgulloso. R. se encontraba muy a gusto con este (su) pensamiento: si alguien hace algo de lo que sentirse legítimamente orgulloso ¿Cuál es la razón para sentirse así, si el hecho de hacerlo afirma la realidad de que lo podía hacer?)

martes, 9 de septiembre de 2008

#2.7

R. va desplaçar violentament el diari, escriuria una enèrgica carta exigint... I es va quedar glaçat sota l’enormitat d’una veritat esglaiant: exigeix qui no pot, perquè a qui pot no li cal exigir... Això per no parlar de què voldrà dir una carta enèrgica.

(R. desplazó con violencia el periódico: escribiría una enérgica carta exigiendo... Y entonces se quedó sobrecogido ante la visión de una punzante verdad: exige quien no puede, porque quien puede no exige... Y esto por no hablar de qué querrá decir una 'carta enérgica')

lunes, 1 de septiembre de 2008

#2.6

Un cop escrit el llibre on de forma rotunda i apodíctica demostrava més enllà de qualsevol dubta raonable la seva pròpia inexistència, i malgrat els elogis generals i merescuts al nivell teòric de l’assaig, a la tècnica prosística, als radicalment novíssims descobriments formals en sintaxis, no va trobar cap editor que se’n fes càrrec de la seva publicació: l’indubtable negacionisne de tot plegat barrava legalment la seva edició. Aquest, però, no va ser el motiu del seu suïcidi.

(Tras la finalización del libro en el que rotunda, apodícticamente y más allá de toda duda demostraba su propia inexistencia, R., a pesar de los generales elogios merecidamente recibidos por el nivel teórico del ensayo, por la técnica prosística y por los radicalísimos descubrimientos formales en sintaxis, no pudo encontrar editor: nadie quiso asumir la publicación: el indudable negacionismo de la realidad, le decían, impedía legalmente su edición. No obstante, este no fue el motivo de su suicidio)

martes, 29 de julio de 2008

#2.5

Quan llevat del llit i encara endormiscat anava a rentar-se la cara, hi havia dies que R. al bany es veia mes alt. Aquesta estranya sensació li feia mirar les sabatilles, no fos que hagués agafat unes amb plataforma, i com que mai no era el cas, ho atribuïa -racional que era- a un percepció de si mateix massa positiva. En dies com aquest, R. es deixava portar per la realitat com un pardalet pel primer ventet de la primavera.

(Cuando recién levantado y aún dormido se lavaba la cara en el baño, R., a veces, se notaba más alto. Esa extraña sensación le obligaba a mirar qué calzado llevaba, no fuera el caso que se hubiera confundido y llevara puestas unas zapatillas con plataforma... pero como nunca ocurría tal cosa, R., racional como era, atribuia esa errada sensación a una percepción de sí mismo demasiado positiva. En dias como esos, R. se dejaba llevar por la realidad al igual que hace un gorrioncillo con el primer viento de la primavera)

miércoles, 23 de julio de 2008

#2.4

Quan de jove R. s’enfadava o tenia por o algú l’irritava, la mare de R. sempre li deia que anar-se’n, tothom ho fa d’esquenes, però el tornar s’ha de fer de cara. Per això R. s’esforçava per posar la millor de les seves cares cada cop que algú tornava.

(De joven, cuando R. se enfadaba, o huia de miedo o alguien le irritaba, su madre le recordaba que todo el mundo cuando se va, se va de espaldas, pero cuando vuelve, vuelve dando la cara. Por ello, R. se esforzaba en poner su mejor cara cada vez que alguien volvía.)

miércoles, 16 de julio de 2008

#2.3

Sovint, R. s’escrivia cartes a si mateix pel gaudi de llegir-les. Ell no pensava que això fos una fútil ximpleria, com li deien llur família i amics, i en resposta els hi preguntava què eren els llibres, sinó cartes que la humanitat s’escriu a si mateixa.

(A menudo R se enviaba a sí mismo cartas por el mero placer de leerlas. Y no pensaba que fuera una tonteria inútil, como le remachaban amigos y familia, a los que les preguntaba en respuesta a sus increpaciónes: ¿Qué son los libros, sino cartas que la humanidad se escribe a sí misma?)

martes, 8 de julio de 2008

#2.2

No és que el consumisme del jovent sigui una estratègia racionalment concebuda del cervells pensants dels mandataris de la societat, deia R. La veritat, continuava dient, és que aquest consumisme és una inesperada derivada mecànica del nivell de desenvolupament tècnic de la societat. Ah! i també de l'hegemonia del salari com sistema retributiu de la força del treball.

(No es cierto que el consumismo de la juventud sea un producto de una estrategia concebida racionalmente por los cerebros pensantes de los que mandan, decia R. La verdad, continuaba, es otra: este consumismo es una deriva mecánica no sospechada del nivel de desarrollo técnico alcanzado por esta sociedad ¡Ah! Y también de la hegemonía del salario como sistema retributivo te la fuerza del trabajo)

miércoles, 2 de julio de 2008

#2.1

Cada cop que el cu-cut del rellotge marcava els quarts, R. pensava que si no fos per la urgència de tot plegat, el temps no existiria. O dit d’altra manera, és la urgència la que crea el temps, i no a l’inrevés, segons R.

(Cada vez que el cucú del reloj daba los cuartos, R. recordaba que si no fuera por las urgencias de nuestra vida, el tiempo no existiría. O lo que es lo mismo: la urgencia crea al tiempo, y no al revés, siempre según R.)

miércoles, 25 de junio de 2008

#1.18

A R. el sorprenia (però no l’incomodava) que fa més de 2500 anys un homenet sàpigues de la seva futura existència i l’escrigués un llibre. De fet, l’afalagava.

(A R. le sorprendía (pero no le molestaba) que más de 2500 años atrás un hombrecillo supiera de su existencia futura y le escribiera un libro. De hecho, le halagaba.)

martes, 17 de junio de 2008

#1.17

R. sempre havia considerat necessari seguir rigoroses normes d’etiqueta. La que mes patxoca li feia era aquella que obliga a l’home a dir "Perdoni, cavaller" mentre surt suaument i sense mirar d’una estança en la que, a l’entrar, s’ha topat amb una dona en una situació incòmoda. R., sempre que es trobava en aquest cas, ho deia ("Perdoni, cavaller"), però no entenia per què les dones l’escridassaven. Les dones tampoc entenien la dèria que R. tenia d’entrar cada dos per tres en les toilettes reservades per a elles.

(R. siempre habia considerado necesario contemplar normas rigurosas de etiqueta. Una de las que más admiraba era aquella que obliga a un hombre decir "Perdone, caballero" mientras sale sigilosamente y sin mirar de una estancia en la que, al entrar, se ha encontrado a una mujer en una situación incómoda. R., siempre que se hallaba en una situación semejante, lo decia: "Perdone, caballero", pero no alcanzaba a comprender por qué las mujeres, contra todo pronóstico, siempre le gritaban. Las mujeres tampoco entendían la manía que R. demostraba entrando una y otra vez en las toilettes a ellas reservadas.)

martes, 10 de junio de 2008

#1.16

Tot cruspint-se una llauna de cargols amb un bon raig de vi aspre, R. va copsar el poder del símbol: l’única apropiació real i no simbòlica és la que comporta la destrucció -en utilitzar-lo- del bé desitjat. No era una raó, però sí una causa, de determinats crims passionals, va concloure R.

(Mientras se beneficiaba de unos "cargols a la llauna", regados con un buen y áspero tinto, R. se dio cuenta del poderío del símbolo: la única apropiación real y no simbólica es aquella que conlleva la destrucción -por el uso- del bien deseado. Lo cual es una causa, aunque no una razón, de determinados crímenes pasionales, dijo R. como colofón)

miércoles, 4 de junio de 2008

#1.15

W. (Churchill) va dir, segon el parer de R., una poca-soltada: "la democràcia es el pitjor dels règims polítics possibles, amb l’excepció de tota la resta". Pot ser, va concedir R., W. (Churchill) no es va atrevir a dir el que donada la seva intel·ligència, segurament pensava (i amb el que R. hauria estat d’acord plenament): "aquest món és el pitjor dels móns possibles, amb l’excepció de la resta de móns". "I no només això," afegia R., "sinó que cal esmerçar un munt gegantí d’esforços tan sols per a que no empitjori". Dit això, es va servir un Bushmills i es va notar agradable i amorosament travessat pel fum del puro de W. (Churchill) -el cert és que era un puret que acabava d’encendre un altre client del bordell, però no li direm.

(Al parecer de R., W. (Churchill) dijo una tontería: "la democracia es el peor de los regímenes posibles, a excepció de todo el resto". Es posible, concedía R., que W. (Churchill) no se atreviera a decir lo que, dada su inteligencia, seguramente pensaba (y con lo que R. habría estado totalmente de acuerdo): "este mundo es el peor de lo mundos posibles, con la excepción del resto de mundos". "Aún mas", añadia R.,"es necesario dedicar una enormidad de esfuerzos al magro fin de que no empeore". Dicho esto, se sirvió un Bushmills mientras se sentía agradable y amorosamente perfumado por el humo del puro de W. (Churchill)... aunque lo cierto era que un cliente del burdel acababa de encender un caliqueño, pero no se lo diremos.)

lunes, 26 de mayo de 2008

#1.14

R. es veia induït a deduir que curar-se una cama trencada hauria de ser tan senzill com refer-se d’una depressió: només sabent que la pateixes, ja tens mig camí fet. R. en dubtava d’això i d’allò, però patidor com era d’una inseguretat malaltissa, no s’avenia a dir-los res.

(R. se veia inducido a deducir que curarse una pierna rota debería ser tan sencillo como salir de una depresión: sólo por saber que la padeces, ya estás medio curado. Pero R., que dudaba de esto tanto como de aquello, padecía una enfermiza inseguridad que le impedía decirles nada de nada.)

miércoles, 21 de mayo de 2008

#1.13

Cada cop que una ONG demanava per un cataclisme natural, R. preguntava a tort i a dret: són pobres i per això viuen en llocs castigats, o viuen en llocs castigats i per això són pobres? Ningú feia cas de la seva angúnia, segurament, enraonava R., perquè feia mal la pregunta: en coherència, què hem de ser, co-responsables o solidaris? Clar que, possiblement, encara hagués estat pitjor, va dir-se R.!

(Cada vez que una ONG solicitaba su ayuda para paliar los efecos de una catástrofe natural, R. preguntaba a quien le quisiera oir: ¿son pobres, por lo que viven en sitios castigados? o ¿viven en sitios castigados y por ello son pobres? Nadie tenia en cuenta su angustia, posiblemente, rumiaba R., porque la pregunta era incorrecta: ¿qué debemos ser: corresponsables o solidarios? Claro que, tal vez, se decia R., ¡aún podría ser peor expresarla en esos términos!)

martes, 13 de mayo de 2008

#1.12

Llegint a Nietzsche, R. va copsar que el primer home que va llegir llegia el que un instant abans acabava d’escriure i també que el darrer home que escrigui, escriurà el que un instant després haurà de llegir. R. hi va trobar una curiosa i amable ironia en aquesta simetria lateral: fent el mateix que ells, esperava (i desitjava amb tot el seu cos) no haver de ser cap dels dos.


(leyendo a Nietzsche, R. se percató de que el primer hombre que leyó estaba leyendo lo que un instante antes acababa de escribir, i también de que el último hombre que escriba, estará escribiendo lo que un instante después leerá. R. encontró una curiosa i amable ironía en esta simetría: haciendo lo mismo que ellos, esperaba (y deseaba de todo corazón) no llegar a ser ninguno de los dos)

martes, 6 de mayo de 2008

#1.11

Cada cop que R. agafava el ganivet de 23 cm sentia una esgarrifança: per a què el faria servir? Per tallar rodanxes de fuet de Lleida o per enfonsar-lo en la carn mòrbida i palpitant del primer testimoni de Jehovà que se l’aparegués? Curiosament, rumiava R., no patia aquestes esgarrifances quan agafava el seu subfusell metrallador. R. no tenia cap dubte de per a què l’agafava..

(Cada vez que R. cogía el cuchillo de 23 cm., un escalofrío le sacudía: ¿para qué lo utilizaría, se preguntaba? ¿para cortar rodajas de salchichón de Lérida o para clavarlo en la carne mórbida y palpitante del primer testigo de Jehová que apareciese por la puerta? Curiosamente, pensaba R., ningún escalofrío le agitaba el ánimo cuando era el subfusil ametrallador el objeto escogido: no le cabía ninguna duda de para qué lo cogía)

domingo, 27 de abril de 2008

#1.10

La solidaritat, va dir R., és una trampa en el camí cap a la responsabilitat... La cridòria que va sorprendre a R., va ensordir la resta de la seva frase.

(La solidaridad, dijo R., es una trampa en el camino hacia la responsabilidad... Los gritos sorprendieron a R. ensordeciendo el resto de su frase)

lunes, 21 de abril de 2008

# 1.9

R. deia (i tornaria a dir pocs dies -o anys: tan fa!- més tard) que la religió no era pas una malaltia, sinó un símptoma, com ara la febre. Va dir, seguint aquesta tesi, que la new age no era una recidiva, sinó una nafra purulenta, fruit d’una estranya malaltia moral.

(R. decia (y volvería a decir pocos dias -¡o años, qué más da!- más tarde) que la religión no es una enfemedad, sino un síntoma, como, por ejemplo, la fiebre. Siguiendo esta tesis continuó afirmando que la new age no era un recidiva, sino una llaga purulenta resultado de una extraña enfermedad moral)

lunes, 14 de abril de 2008

#1.8

R., tot mirant com una papallona es cremava en la passió d'una làmpada, va descobrir la metafísica de la llum: aquesta no és la làmpada, però no existiria sense ella.

(R., al ver como una mariposa se consumía por la pasión de una lámpara, descubrió la metafísica de la luz: ésta no es la lámpara, pero no puede existir sin ella)

miércoles, 9 de abril de 2008

#1.7

En veure com d’amable era un cambrer amb un home ancià, R. li va dir tot pagant la consumició "jo, de gran, vull trobar-me amb un servei com el seu". No se sap si ho va aconseguir.

(Al ver cuan amable era un camarero con un anciano, R. le dijo al abonarle la cuenta "cuando sea mayor, me gustaría disfrutar de un servicio como el suyo". No sabemos si lo consiguió)

lunes, 31 de marzo de 2008

#1.6

A R. no el sorprenia sentir els seus propis pensaments, ni veure els seus propis records (eren seus!). El que a R. li provocava absolut pànic era no saber com era que podia (però no el per què de que pogués) sentir i veure el món. R. va decidir que era impossible saber-ho i que era una pèrdua de temps insuportable dedicar-hi un segon més.

(A R. no lo sorprendía oír sus propios pensamientos, ni ver sus propios recuerdos (¡eran suyos!). Lo que a R. le provocaba absoluto pánico era no saber cómo podía (pero no el por qué de que pudiera) oir y ver el mundo. R. decidió que era imposible saberlo y que, además, era una pérdida de tiempo insoportable dedicar un segundo más.)

miércoles, 19 de marzo de 2008

#1.5

Això no té ni cap ni peus, va dir R., de peu estant davant d’un munt d’escombraries on s’albirava la taca rosa d’una nina despullada que, efectivament, no tenia ni cap ni peus. Era per conclusions com aquesta que els seus amics sovint no feien cas del que deia i que els seus enemics li atacaven amb una rigorosa i merescuda crueltat. R., val dir, volia ser més irònic, però no se’n sortia...

(Esto no tiene ni pies ni cabeza, dijo R., plantado ante un montón de basura en la que se vislumbraba la mancha rosa de una muñeca desnuda que, efectivamente, no tenía ni cabeza ni pies. Era por conclusiones como ésta que sus amigos a menudo no hacían caso de lo que decía y que sus enemigos le atacaban con una rigurosa y merecida crueldad. R., hemos de decir, quería ser más irónico, pero no lo conseguía...)

domingo, 16 de marzo de 2008

#1.4

R., com tots nosaltres, sabia que era impossible, però l’agradava la idea (de fet la trobava genial i engrescadora: li enlluernava la seva visió) de poder tenir una idea tant enlluernadora que, a l’enlluernar-lo, quedés enlluernat davant l’innegable enlluernament d’una idea que, enlluernant-nos, ens enlluerni. Però com ho sabia, va haver d’anar al psicoanalista. O va ser al circ que va anar?


(R., como todos nosotros, sabía que era imposible, pero le gustaba la idea (de hecho la encontraba genial y entusiasmadora: le deslumbraba su visión) de poder tener una idea tanto deslumbrante que, al deslumbrarlo, quedara deslumbrado ante el innegable deslumbramiento de una idea que, deslumbrándonos, nos deslumbre. Pero como lo sabía, tuvo que ir al psicoanalista. ¿O fue al circo donde marchó?)

jueves, 6 de marzo de 2008

#1.3

R. va tenir una idea tan brillant, tan enlluernadora, que va quedar cec per mai més per a tota la resta d’idees que, com bojos, maldaven per atreure la seva atenció. Després, R. va anar-se al circ.


(R. tuvo una idea tan brillante, tan deslumbrante, que quedó ciego por siempre jamás para todo el resto de ideas que, como locas, se afanaban para atraer su atención. Después, R. se fue al circo.)

viernes, 29 de febrero de 2008

#1.2

R. era del parer que una mentida repetida mil cops, no és que semblés veritat, és que deixava de ser mentida (per pèrdua de tot el seu significat: com quan els galifardeus repeteixen una paraula en immisericordiosa lletania). El problema, continuava dient R., era que mancada de significat ja no era mentida, i aleshores...

(R. era del parecer que una mentira repetida mil veces, no es que pareciera verdad, es que dejaba de ser mentira (por pérdida de todo su significado: como cuando los menudos repiten una palabra en inmisericorde letanía). El problema, continuaba R., era que a falta de significado ya no era mentira, pero entonces...)

lunes, 25 de febrero de 2008

#1.1

A R. li semblava impropi que a la tomba li diguessin "llar definitiva", quan és de tots conegut que es tracta de la ubicació on més ràpidament la nostre substància canvia de lloc. Això sense tenir en compte a Epicur.

(A R. le parecía impropio que a la tumba le llamaran "el hogar definitivo", cuando por todos es conocido que se trata del lugar donde más rápidamente nuestro sustancia cambia de 'lugar'. Eso sin tener en cuenta a Epicuro.)

R.

R.
On existeix una explicació, no existeix sentit, segons R.

Per...

Per l’E, que riu de i amb mi.
Pels tres e. Per que riguin de i amb mi.
Para M y M, mis amigas, para que se rían de todo. Con todo.

El personatge

R., em deia mentre compartíem cabina en l'Expresso de Magúncia, s'hauria pogut dir Z., si no fos per que Z. era ja fill de P.S.; Y. i X. igualment van ser desestimats com noms: eren susceptibles de ser assimilats a generacions o a eixos o a equacions. W. semblava molt vàlid si no fos per que hagués pogut ser mal interpretat per certs coneguts seus (inclòs el propi W.G.), i ningú vol pas això. V., U., T. i S. van patir altres problemes, més de caire cosmològic, que l'impedien d'utilitzar-los en el bateig, així es va trobar amb el seu nom via el mètode crític negatiu: R. Quina casualitat! concloureu. Sí, estimats tots que m'esteu llegint: una casualitat ens ha fet homònims a R. i a mi, el transcriptor del seu diari. I comprendreu que no puc fer-hi res: quan vaig trobar els manuscrits de R., aquest ja es deia R. Què hi farem! A més, R., com J.C., parlava d'ell en tercera persona, cosa que provocava no pocs mal de caps i malentesos en la nostre breu i itinerant conversa.

(R., me decía mientras compartíamos cabina en el Expreso de Maguncia, se habría podido decir Z., si no fuera por que Z. era ya hijo de P.S .; Y. y X. igualmente fueron desestimados como nombres: eran susceptibles de ser asimilados a generaciones o ejes o ecuaciones. W. parecía muy válido si no fuera por que hubiera podido ser mal interpretado por ciertos conocidos suyos (incluido el propio W.G.), y nadie quiere eso. V., U., T. y S. sufrieron otros problemas, más de carácter cosmológico, que le impedían utilizarlos en el bautizo, así se encontró con su nombre vía el método crítico negativo: R. qué casualidad! concluiréis. Sí, queridos todos que me estáis leyendo: una casualidad nos ha hecho homónimos a R. y a mí, el transcriptor de su diario. Y comprenderéis que no puedo hacer nada: cuando encontré los manuscritos de R., éste ya se llamaba R. ¡qué vamos a hacer! Además, R., como J. C., hablaba de él en tercera persona, lo que provocaba no pocos dolores de cabeza y malentendidos en nuestra breve e itinerante conversación.).