miércoles, 19 de marzo de 2008

#1.5

Això no té ni cap ni peus, va dir R., de peu estant davant d’un munt d’escombraries on s’albirava la taca rosa d’una nina despullada que, efectivament, no tenia ni cap ni peus. Era per conclusions com aquesta que els seus amics sovint no feien cas del que deia i que els seus enemics li atacaven amb una rigorosa i merescuda crueltat. R., val dir, volia ser més irònic, però no se’n sortia...

(Esto no tiene ni pies ni cabeza, dijo R., plantado ante un montón de basura en la que se vislumbraba la mancha rosa de una muñeca desnuda que, efectivamente, no tenía ni cabeza ni pies. Era por conclusiones como ésta que sus amigos a menudo no hacían caso de lo que decía y que sus enemigos le atacaban con una rigurosa y merecida crueldad. R., hemos de decir, quería ser más irónico, pero no lo conseguía...)

domingo, 16 de marzo de 2008

#1.4

R., com tots nosaltres, sabia que era impossible, però l’agradava la idea (de fet la trobava genial i engrescadora: li enlluernava la seva visió) de poder tenir una idea tant enlluernadora que, a l’enlluernar-lo, quedés enlluernat davant l’innegable enlluernament d’una idea que, enlluernant-nos, ens enlluerni. Però com ho sabia, va haver d’anar al psicoanalista. O va ser al circ que va anar?


(R., como todos nosotros, sabía que era imposible, pero le gustaba la idea (de hecho la encontraba genial y entusiasmadora: le deslumbraba su visión) de poder tener una idea tanto deslumbrante que, al deslumbrarlo, quedara deslumbrado ante el innegable deslumbramiento de una idea que, deslumbrándonos, nos deslumbre. Pero como lo sabía, tuvo que ir al psicoanalista. ¿O fue al circo donde marchó?)